QUAN LA NIT GUSPIREJA (Col•laboració falla La Marina. Port de Sagunt. 2015)

QUAN LA NIT GUSPIREJA

 (Col·laboració  falla La Marina. Port de Sagunt. 2015)

M. CARMEN SÁEZ

Aquest guspireig de ponent que cendreja l'escorça li provoca unes llàgrimes només físiques, però tot seguit hi esdevenen aflicció que li brolla des del moll de l'os. La frisança de la foguerada li serveix de subterfugi, no pot tolerar que ningú puga veure els glòbuls líquids sobre la pal·lidesa del seu rostre. Una tènue brisaina li remena els cabells, li rebleix el cos d'una primavera feta d'espurnes que principien a crepitar  rebels entre la fressa de la multitud que ha envaït la ciutat. Sent massa a prop la calidesa de la gentada, fins i tot alguna corpenta li frega suaument la pell nua dels braços i no li n'agrada la sensació, ara el que vol és distanciar-se del fet de sentir-se humana, carn.   

Enfront de l'Estació del Nord la dona absent contempla el foc, escolta els coets. Per imitació aixeca el cap i observa l'anyil fosc, una munió de llums i línies acolorides ablamen aquesta mena de pissarra curullada de contaminació lumínica. Per un moment s'hi deixa embadalir, l'esguard en foragita els bocins que li abranden les contrades porugues del cor. Allà dalt espeteguen mirades pàrvules i davant les pupil·les se li drecen els corriols on un dia fou feliç. Però la benaurança no li basteix aquest bri d'alegria ni el cantell d'un xavo rovellat.

Les purnes s'enlairen en la nit d'aquesta immensa urbs, perden la força i són una espècie de pessics glaçats sobre l'ànima. Si ella poguera abrusar així les imatges que la pertorben tot seria més fàcil. Sap que allà on siga després del pelegrinatge que l'espera, no podrà oblidar aquestes fogueres  on es deixata el cossatge de la mort amb la renovació. A pleret sent que una petita fortalesa se li va arrelant a dins, la dona agosarada que sempre fou s'hi encoratja  i veu les coses una mica més clares, com un somriure que ella farà servir al seu favor.

Ho ha perdut tot al món, d'ací a no res agafarà un tren mig buit, se n'anirà ben lluny d'ací, d'aquesta gatzara que també expugnarà els vagons de tornada  als pobles de les rodalies, però ella no té un lloc a què tornar. Ací comença una nova vida, l’espera una terra, una llengua ben diferent a la de la seua infantesa. Vol assagetar el nervi de l'enyorança, no es pot permetre el luxe d'emportar-se el caliu d'una llar a què ha deixat de pertànyer. Ara ha d'escriure rutes novelles sobre uns rails que grinyolen acomiadaments  massa luctuosos.

La dona absent aprofita la distracció de la turba per entrar a l'estació, a les intimitats d'un indret que roman en silenci. Poques vegades l'ha poguda veure així i se n'aprofita, li serveix per asserenar-se, torcar-se la humitat que li la traspua la pell galtes avall. Amb tota la calma del món camina per l'andana. L'home uniformat li n'agafa el bitllet i li permet l'accés al compartiment d'un comboi on, per un instant, se sent com a l'única passatgera. Demà desclourà els ulls sota un cel força diferent, estrenarà una vida que ha d'aprendre a estimar com aqueixa que n'ha gaudit fins ara.

Continua escoltant els espetecs de la pólvora, a la dermis se li arramba la tebior que li salteja l'ànim. Una mena d'exultació li apressa la sang. Ni tan sols veu els passatgers quan comencen a omplir el lloc. Ella és filla de la llambregada que en aquest moment ha decidit assolir, i l'abandona indolent i desguarnida envers l'horitzó. El tren ha encetat el seu camí i ha triat per ella. A poc a poc la basarda es deixata amb el brogit que resta enrere.